Mirall trencat, de Mercè Rodoreda
LA TERTÚLIA
És la primera sessió del curs, la primera d’aquest grup, on hi ha gent que ve des de la fundació de La Crisàlide, com la Dolors Juan, que avui té lumbàlgia i no podrà venir, i gent que s’hi incorpora nova. La conductora també és nova, jo, que mai no he sabut conduir.
Ens estrenem amb Mirall trencat i primer de tot parlem de la rata, la rata de l’últim capítol, l’emblema de la destrucció de la casa dels Valldaura. Una mansió esplèndida, on han passat coses terribles i mai ningú no hi ha estat feliç.
“De primer el vaig trobar una mica carrincló”, comença la Paquita. “Però després, quan passa al món natural, al jardí, em va agradar més”.
Per a en Xavier, en canvi, va ser “una sorpresa agradable, sobretot pels personatges femenins: els masculins sempre es veuen més des de fora. Així, aquella llàgrima calenta i brillant que lluu en els ulls de la Teresa, ja morta, tot el retrat en general de Teresa Valldaura és profund i emocionant”.
Per a la Neus, la Teresa és de fet l’únic personatge que sent i dóna amor, l’únic que estima. La Mª Teresa remarca el gran treball estilístic, el dibuix d’una època. L’Elvira elogia la descripció dels detalls, la tècnica amb què es revela el procés d’enduriment dels personatges, la progressiva maldat dels germans, que culminarà amb una víctima mortal. La Soledad explica que aquesta visió del món, tan dura i despietada, la deprimeix.
Parlem d’aquesta aparent contradicció de les obres de Mercè Rodoreda: d’una banda la fina estilista, la creadora lingüística d’unes puntes de coixí que poden semblar fins i tot carrinclones, i de l’altra, la freda observadora d’un món que és una jungla, d’unes relacions fosques i malmeses entre els homes i les dones, sobretot, però també entre els nens, els animals i fins i tot les plantes. Puntes de coixí, sí, però de color negre.
L’Ana Mª segueix l’anàlisi remarcant el traçat novel·lístic durant tres generacions d’una família, en un to realista i intimista, on els personatges es relacionen en triangles i domina la tècnica del flash back. També remarca el paral·lelisme de personatges com en Jesús Masdéu i l’Amadeu, on fins i tot els noms rimen.
La Carme remarca també el cicle clàssic d’esplendor i decadència de l’aristocràcia, tan ben reflectit en l’obra, i parla del personatge de l’Armanda, un personatge central que opera per contrast: primer minyona, després cuinera, després una mena d’encarregada de les minyones que hi manté una certa superioritat moral.
La Mª Dolors ho veu tot com un gran drama, transit de pessimisme, però amb alguns moments poètics que il·luminen l’amargor. La Mª Jesús remarca que li ha agradat de conèixer l’autora i que li ha trobat una gran riquesa expressiva. Ja des del títol, tot està transit d’un simbolisme que impregna el text. La multiplicitat de temes es dirigeix cap a una interrogació única: la manca de sentit de la vida ociosa. L’estructura de l’obra només ens permet de veure els personatges des del punt de vista més superficial, però progressivament els anem coneixent, freds, egoistes, tancats. La Mª Carme hi oposa el personatge d’Armanda, que sí que estima: en Farriol, la Teresa, els nens. Ella estima i això la salva.
La Mª Alba ha gaudit amb Mirall trencat, amb l’expressió plaent, la història de la casa i del jardí que agafen protagonisme al costat dels personatges centrals, la Teresa i l’Armanda. Cita, també, Aloma, on ja hi ha alguns temes que l’autora seguirà desenvolupant durant tota l’obra. La Consol s’excusa; d’un temps ençà, no pot llegir. No passa res, li diem. Durant un temps, sola a París, exiliada i passant-les molt magres, Mercè Rodoreda no va poder escriure. Una mena de paràlisi li ho impedia.
En Manuel parla del pròleg. Diu que li ha ajudat molt a entendre el propòsit de l’autora, i l’ha rellegit per tornar a copsar tot el que s’amaga sota d’aquesta novel·la que té l’argument d’un folletí. Li ha agradat quan l’autora parla de la senzillesa, de la tendresa, de la metamorfosi, dels somnis. I el propòsit últim de Rodoreda: “Dir les coses importants amb la màxima simplicitat”. En Manuel també destaca el personatge del pintor Masdéu. L’escena en què pinta, enmig del voleiar dels llençols, pot reflectir el treball de creació de la pròpia autora. N’elogia la tècnica tan depurada, així com l’últim capítol, i el titulat “Joventut”.
Hi estic d’acord: és un pròleg molt important, que s’estudia a les universitats, dels pocs textos teòrics de què disposem d’aquesta autora fonamental, i ell mateix també és una peça literària, molt suggeridora, d’aquestes que es queden gravades a la memòria.
La Victoria, per acabar, resumeix en una paraula el que li ha suggerit el llibre: “desasosiego”, ja que des d’un narrador extern, amb una estructura complexa, en flash back, l’autora ens endinsa en un univers de gairebé 30 anys. També remarca la permanència dels objectes: les joies, els vestits (el dominó de Carnaval), la importància de les plantes, com el lilà i el llorer, on viu un fantasma, i, és clar, del mirall que dóna títol a la novel·la: un mirall que s’acaba trencant.
Se’ns ha fet l’hora i queda clar que Mirall trencat dóna per a més, però hem tocat molts dels temes essencials i, el que és encara més remarcable, durant una hora i mitja hem estat immersos en un altre món. Emparats en els nostres apunts, subratllats, notes, intuïcions, inspiracions i records, fílies i fòbies, ens hem oblidat de la realitat per traslladar-nos a aquesta altra, la realitat literària, culta, rica, emocionant, extraordinària.
En sortim agermanats, i quedem per a la pròxima: Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez.
L’AUTORA
Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda va néixer el 1908 al barri de Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona. Filla única, el seu pare era comptable, amant de la poesia i sovint li recitava poemes quan era nena. Va morir durant la guerra civil en un bombardeig. La seva mare va viure fins a 1964.
Assisteix a l’escola dels set als deu anys quan mor el seu avi, des d’aquest moment es dedica a aprendre a cosir i cuinar sense abandonar la lectura.
El 1928 el seu oncle matern s’instal·la a viure amb la seva família. Mercè Rodoreda el tenia idealitzat ja des de les cartes que n’havia rebut anteriorment i acabà casant-s’hi el 10 d’octubre de 1928, el dia del seu vintè aniversari.
El 23 de juliol de 1929 nasqué el seu únic fill, en Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d’aquest moment, Mercè Rodoreda començà a fer proves literàries per aconseguir alliberar-se de la dependència econòmica i social que li comportava la monòtona vida de casada. Fou així que començà a concebre l’escriptura com un ofici.
Escriu poemes, una obra de teatre ja desapareguda i publica diverses novel·les. El 1938 publica Aloma, que obté el premi Crexells de novel·la. Aquest mateix any, se separà del seu marit Joan Gurguí, després d’uns onze anys de matrimoni.
El 23 de gener de 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda marxà a l’exili. Pensant-se que la separació seria breu deixà el fill amb la seva mare. Encara que no havia participat mai en política, partí per consell de la seva mare, que temia problemes a causa de les activitats de col·laboració amb publicacions en català i algunes revistes d’esquerres durant els anys anteriors.
Al castell de Roissy coneix Armand Obiols, del “grup de Sabadell”. Encara que ell està casat i té una filla, inicien una relació amorosa i es van a viure a Bordeus i a París, el que marca un període d’inactivitat literària.
El 1954 es trasllada a viure a Ginebra, treballant com a traductora a la Unesco i torna a escriure, poemes i contes. Cinc anys després escriu la seva primera novel·la de postguerra, Jardí vora la mar, seguida per La plaça del diamant, Mirall trencat i comença La mort i la primavera. I és en 1958 quan guanya el Premi Victor Català per Vint-i-dos contes.
Després de conèixer l’escriptor i editor Joan Sales, el 1962 es publica a Barcelona La plaça del diamant i es converteix en un èxit. El 1966 apareix El carrer de les Camèlies, el 1967 Jardí vora la mar i La meva Cristina i altres contes. Viu entre Barcelona i Ginebra i el 1971 mor Obiols.
A partir de 1972 comença a freqüentar Romanyà de la Selva, Girona, on passarà els seus últims anys. El 1974 es publica Mirall trencat, una de les seves novel·les més ambicioses, i el 1978 Semblava de seda i altres contes. El 1980 rep el “Premi d’honor de les lletres catalanes” i es publica Quanta, quanta guerra ….
Mor el 1983 a Girona i tres anys després es publica La mort i la primavera, la seva última novel·la, inacabada.
L’OBRA
Mirall trencat
Mirall trencat, publicada l’any 1974, és una novel·la de maduresa de Mercè Rodoreda que recull la vida de tres generacions de la família imaginària dels Valldaura.
Es tracta d’una obra coral on un seguit de personatges lligats entre si pels llaços familiars i personals ens expliquen una ciutat, Barcelona, i una època, la d’abans de la guerra civil. Fragmentària i composta de múltiples veus, l’estil de la novel·la segueix el seu títol: un mirall esbocinat que reflecteix la realitat del moment i dels personatges a través de petits fragments de les vides que descriu. Aquest estil difereix considerablement d’altres obres de l’autora com La plaça del diamant o Aloma, on l’autora usa la primera persona en boca d’un personatge femení i despertant així les lectures autobiogràfiques.
Rodoreda prengué diversos elements per a la concepció dels espais de la novel·la. S’hi troba el reflex del seu món d’infància amb el seu avi (del qual en parlava sovint) i al jardí de la família. Els records de les grans torres i de l’ordre familiar establert són una base indispensable per a Mirall trencat, concebuda com una imitació de les novel·les de fulletó de la segona meitat del segle XIX. L’obsessió de Mercè Rodoreda pels jardins la portà a dibuixar tot un escenari natural estretament relacionat amb l’escenari del xalet dels Valldaura a la part alta de Barcelona.
En aquest jardí hi ha una barreja de jardins coneguts per l’escriptora. D’una banda, els seus jardins de Barcelona i, d’una altra, el jardí on l’any 1972 havia estat creant amb la seva amiga Carme Manrubia al xalet on vivien a Romanyà de la Selva.
L’estudiosa de l’obra de Mercè Rodoreda, Mariàngela Vilallonga ha definit molt clarament els elements del jardí de Rodoreda a Romanyà que apareixen a la novel·la. Hi ha trobat una relació tan estreta que s’ha arribat a preguntar si el jardí recrea allò que Rodoreda escrivia en aquell moment (Mirall trencat fou començada a Ginebra, però acabada a Romanyà de la Selva) o bé la novel·la recrea el jardí que Rodoreda i Manrubia havien concebut.
De tots els personatges que apareixen a la novel·la, els de femenins destaquen per la seva complexitat i rellevància. Teresa Goday de Valldaura, la cap de família, és retratada com una dona passional que al llarg de la novel·la s’apropa a la vellesa. Una dona que s’ha buscat una vida que li garanteix l’abundància material. Aquest personatge entra en relació amb la protagonista del conte Cendres de l’escriptora empordanesa Caterina Albert/Víctor Català.
Sofia Valldaura és retratada com una dona freda mancada de la sensualitat que caracteritza la seva mare. Aquesta duresa i sequedat es manifestaran amb força durant els moments d’adversitat que la novel·la relata. La relació amb la seva mare i Maria són intenses i complicades. Maria presenta la generació més jove, personatge força poètic on hi conflueixen diverses tensions: la sexualitat, les relacions femenines, les familiars, la vida i la mort. Amb elles hi viuran figures masculines rellevants per a la trama com Salvador Valldaura, Eladi Farriols, Amadeu Riera, etcètera.
Juntament amb el jardí apareixen altres símbols que configuren la dimensió mítica que a vegades se li atribueix a l’autora. Entre altres, el mirall que reflecteix el pas del temps, amaga els secrets i enlluerna amb aparença; l’aigua, símbol de la natura creadora i la destrucció, on es pot enfonsar l’inconfessable; les joies que expressen la bellesa i riquesa, i també l’amor. I el darrer, la rata, expressió de la decadència i destrucció del món novel·lístic.
Maria Rosa Nogué
Club La Crisàlide
