Bogeries de Brooklyn, Paul Auster

LA TERTÚLIA
Dimecres 5 d’octubre

Comencem el curs 2016-17 amb la benvinguda de la Teresa Forcadell, directora de la Biblioteca Joan Oliva, moltes retrobades i noves incorporacions. També alguna absència: enguany ens apleguem vint dones a l’habitació blava i trobem a faltar el nostre únic lector masculí, en Manuel Solé. Així doncs, Paul Auster es trobarà sol enmig del nostre cercle lector: sol, però molt ben acompanyat, perquè té aquí lectores entusiastes, que han llegit Bogeries de Brooklyn més d’una vegada i de dues, com la Dolors Juan, i que ens cita un altre títol d’aquest autor famós: Un home a les fosques. També recordem Un estiu sense homes, de Siri Hustdvetdt, la seva esposa, que vam llegir l’any passat.

En general, la valoració de Bogeries de Brooklyn és prou positiva: “lectura agradable, amb personatges molt variats” (Maria José Fonollosa), “m’ha encantat la trama, ja des de l’inici” (Marta Gómez), “descriu unes vides normals, amb les seves il·lusions i la lluita per sobreviure” (Maria Jesús Alonso), “té agilitat, encadena històries d’una manera que facilita la lectura” (Mercè Porta), “és entretingut i amè” (Maria Carmen Quintana), encara que hi ha algun matís crític, com el de l’Evelia Casado: “el final és dels de “fueron felices y comieron perdices”.

La Paquita Puig trenca la tendència: “l’he trobat poc original, un sofregit per parlar de sexe, malalties i llibres”, i introdueix un tema de debat: la versemblança de l’arribada d’una nena de 9 anys, tota sola, a la casa del protagonista, Nathan. La Joana Rubio discrepa: “a mi m’ha agradat molt, està molt bé”. La Rosa Llop destaca les personalitats complementàries dels tres protagonistes: en Nathan, en Harry i en Tom. A l’Ana Mª Jiménez també li ha agradat: “parla de molts temes, els personatges están ben dibuixats, i hi ha un gran nombre de coincidències”. La Carme Lavall, en canvi, ens diu que no li va agradar gaire, sobretot des de l’arribada de la Lucy, la nena. La Gemma Capdet l’ha trobat un llibre “bastant sorprenent”, i malgrat “certa dificultat en la identificació dels personatges”, li ha agradat que retrati un univers familiar divers però unit.

La Maria Teresa Ventosa li ha trobat un inici “difícil”, però destaca el paper d’en Nathan, que uneix la família. L’Anna Maria Montané explica que no l’ha acabat, però que li ha cridat l’atenció l’inici, el missatge que cal viure plenament i la idea de l’Hotel Existència, on tothom seria feliç encara que fos per uns dies. A l’Anna Masferrer li ha agradat “bastant”, inclosa la Lucy: en valora el “to familiar” i el fet que és un “clam a la vida”. Per a la Rosa Raventós, és un llibre que “fa reflexionar, dóna esperança”. A l’Enriqueta Olivar li ha agradat la manera com enllaça els personatges, encara que algun no sembla massa real. Destaca el retrat positiu de l’amor durant la vellesa: “els pits poden penjar, però la pell sempre és la pell”. A la Soledad Marsal també li ha agradat molt.

Acabem amb temps de fer una petita tertúlia sobre els aspectes controvertits de l’obra, el personatge de la Lucy, el tractament de les casualitats, el fet que finalment, tot acabi massa bé, i acabe, concloent que malgrat alguns petits defectes, Auster és un gran narrador a l’hora de mostrar-nos personatges en les seves peripècies vitals.

L’AUTOR
Paul Auster

Paul Auster va néixer el 1947 a Nova Jersey, de pares d’origen europeu. Començà a escriure als 12 anys, abans fins i tot de descobrir el bèisbol, que tant apareix a les seves novel·les. Entre 1965 i 1967 va estudiar literatura francesa, italiana i anglesa a la Universitat de Columbia. Començà a traduir autors francesos com Dupin i Du Bouchet i viatjà a París.

També va escriure guions per a pel·lícules mudes que mai es rodarien, però que podrem descobrir més tard en El llibre de les il·lusions.

Durant els deu anys següents escrigué articles per a revistes, començà les primeres versions de El país de les últimes coses i de El palau de la lluna, treballà en un petroler i finalment decidí tornar a França, on va viure tres anys (1971-1974) gràcies a les seves traduccions de Mallarmé, Sartre i Simenon. També va escriure poesia i obres de teatre d’un acte.

Però no fou fins el 1976 que escrigué la seva primera novel·la, Jugada de pressió, sota el pseudònim de Paul Benjamin, novel·la negra a l’estil clàssic amb la qual va obtenir un escàs èxit editorial. Poc després de divorciar-se, la mort del seu pare li proporcionà una inesperada herència que l’ajudà a sortir-se’n i li permeté d’escriure La invenció de la solitud. Es publicà el seu llibre en prosa Espais blancs. Poc després va conèixer la novel·lista Siri Hustvedt, amb la qual es casà el 1981. En 1982 es publicarà L’art de la fam.

Es comença a reconèixer Paul Auster entre els grans escriptors. Entre 1986 (quan es publica la Ciutat de vidre) i 1994 (Mr. Vertigo), publica novel·les majors com El palau de la lluna i Leviatan. Torna al cinema i adapta, juntament amb el director Wayne Wang, el seu relat curt El conte de Nadal d’Auggie Wrem. Smoke i Bogeries de Brooklyn s’estrenen el 1995. Ell mateix dirigirà Lulu on the bridge (1997), mal rebuda per la crítica.

Torna a la novel·la amb Timbuktú (1999), El llibre de les il·lusions (2002), La nit de l’oracle (2004) i Bogeries de Brooklyn (2005). El 2006 rep el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres.

El mateix any 2006 publica Viatges per l’scriptorium i comença la que va ser la seva segona pel·lícula com a director, The Inner life of Martin Frost.

El 2008 publica la seva última novel·la, Un home a les fosques.

L’OBRA
Bogeries de Brooklyn

Nathan Glass ha sobreviscut a un càncer de pulmó i a un divorci després de trenta tres anys de matrimoni, i ha tornat a Brooklyn, el lloc on va néixer i va passar la seva infantesa. Vol viure allà el que li queda de la seva “ridícula vida”. Abans d’emmalaltir era un pròsper venedor d’assegurances. Ara que ja no ha de guanyar-se la vida, pensa escriure un llibre, “El llibre de la estupidesa humana”. Explicarà tot el que passa al seu voltant, tot allò que li passa i tot el que se li acudeix, i fins i tot algunes de les històries –capricioses, esbojarrades i veritables bogeries- de persones que recorda.

Comença a freqüentar el bar del barri, el “Cosmic Diner”, i està quasi enamorat de la cambrera, la casada i inabastable Marina. També freqüenta la llibreria de segona mà d’en Harry Brightman, un homosexual culte i contradictori, que no és qui diu ser. Allà, a la llibreria, es troba inesperadament amb Tom, el seu nebot, el fill de la seva estimada germana morta, a qui fa anys que no veu. El jove havia estat un estudiant brillant, la gran promesa de la seva promoció. Ara, solitari i amb uns quilos de més, condueix un taxi, i ajuda el misteriós Brightman a classificar els seus llibres. També està enamorat. La novel·la, a poc a poc, t’immergeix en una fascinant xarxa de personatges i descobriments. Nathan s’incorpora de nou a “l’espessa jungla de la vida”, i anirà descobrint que no ha anat a Brooklyn a morir, sinó a viure.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.