Stanley Donen: adéu a un dels mestres de la comèdia musical.
La genialitat de Stanley Donen s’ha apagat. Nascut a Carolina del Nord l’any 1924, va començar a ballar tot just quan tenia 10 anys després de veure a Fred Astaire al cinema. “Vaig veure a Fred Astaire a Volant cap a Rio quan tenia 9 anys i la meva vida canvià. Em va semblar simplement meravellós i la meva vida no era meravellosa. L’alegria de ballar música”, deia.
Als setze anys va acudir a Nova York i va actuar com a ballarí en l’obra Pal Joey, de Richard Rogers i Lorenz Hart, que estava protagonitzada per Gene Kelly.
Donen va començar com a coreògraf i ballarí en les produccions de la Metro-Goldwyn-Mayer, com ara Best Foot Forward, 1943, amb Lucille Ball.
Donen i Kelly es tornarien a trobar l’any següent a Les models, una pel·lícula de la Columbia. En aquest film, Donen va dirigir la seqüència en la que Kelly dansa amb el seu doble en un fosc carrer de Manhattan.
La seva primera obra que va dirigir sencera l’any 1949 amb Gene Kelly, va ser Un dia a Nova York, una adaptació del musical de Comden i Green sobre mariners novaiorquesos, amb Frank Sinatra com a gran estrella. La música va anar a càrrec de Leonard Bernstein i es tracta del primer musical rodat en exteriors. Es tracta d’un dels seus èxits més coneguts.
En el segon film, Noces reials, Donen ja compleix un altre somni: dirigir Fred Astaire. I mentre explora camins de comèdia fora del musical amb Love is better than ever l’any 1951, ja prepara un nou repte amb Kelly en el qual aboquen una imaginació desbordant en els números de ball: Cantant sota la pluja.
Immers en una creativitat frenètica, Donen serà especialment prolífic al llarg dels anys 50, quan dirigeix una dotzena de films, entre els quals una adaptació del musical dels germans Gershwin amb Fred Astaire i Audrey Hepburn com a parella protagonista.
Representant dels anys de glòria del Hollywood posterior a la Segona Guerra Mundial, Donen va compartir aventures cinematogràfiques amb Kelly i Astaire en una època en què el musical i l’art coreogràfic filmat vivien un gran moment. Tots tres van redefinir el cànon dels musicals.
Aquest és el context dels primers anys de la filmografia de Stanley Donen, que tot just tenia 30 anys quan va estrenar la seva setena pel·lícula: Set núvies per a set germans, l’any 1954, amb Jane Powell i Howard Keel, un altre musical per a la història.
En només dues dècades Stanley Donen va acumular una filmografia impressionant, suficient per passar a la història: la comèdia musical Funny Face, amb Astaire i Audrey Hepburn, Jocs de pijames amb Doris Day i Maleïts isnquis, entre d’altres.
Stanley Donen ja havia demostrat les seves virtuts per a la comèdia, però va assolir un altre nivell en les tres pel·lícules amb Cary Grant: Indiscreta, Pàgina en blanc i sobretot Xarada, on fa ballar Grant i Audrey Hepburn amb la música d’Henry Mancini. El mateix Stanley Donen va reconèixer en diverses ocasions que Xarada era una de les seves pel·lícules preferides.
Stanley Donen va estat cinc vegades nominat per als premis del Gremi de Directors d’Amèrica, però mai no ho va estar en els Oscars en solitari. 
El 1998, va rebre el premi d’ Oscar honorífic de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematrogràfiques per una obra marcada per la gràcia, l’elegància, l’enginy i la innovació visual.
Sense cap mena de dubte Stanley Donen era i serà un dels grans.
Si voleu cosnultar quines obres tenim disponibles d’aquest director de cinema a les Biblioteques de la ciutat, cliqueu aquí.
