Casa Amatller
La Casa Amatller ja es pot visitar. És l’única de les tres magistrals peces modernistes que s’ha conservat intacta, fidel a l’original. El 12 de març de l’any 1898 Antoni Amatller va comprar aquesta finca a Maria Martorell pel preu de quatre-centes cinquanta mil pessetes, la rehabilitació posterior desenvolupada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va fer pujar la inversió un milió més. Precisament un segle i quinze anys després s’obre al públic un magnífic exemple representatiu del modernisme català i el seu significat per a la societat d’aleshores i la cultura d’ara.
Aquesta magnífica obra arquitectònica obre al públic aquest mes en període de rodatge al voltant de dos mesos amb entrades a diferents preus i visites en grups guiades. La coneguda com Mansana de la discòrdia a Barcelona està formada per quatre cases rehabilitades: Amatller, Lleó Morera (1905), Batlló (1906) i Mulleres (1911).
L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va projectar per encàrrec del xocolater Antoni Amatller un edifici d’estil modernista que actualment està confrontant amb la popular Casa Batlló del cèlebre arquitecte Antoni Gaudí al Passeig de Gràcia. L’arquitecte el va crear amb una lectura molt personal en forma de palau gòtic urbà, barreja de la influència del gòtic català amb el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos on finalment són presents els típics detalls d’inspiració de l’edat mitjana. Destaca la façana escalonada de reminiscències nòrdica, que recorda a una rajola de xocolata. En ella s’aprecien dues portes asimètriques, enllaçades per un Sant Jordi que va ser realitzat per l’escultor Eusebi Arnau que és l’autor amb la col·laboració d’Alfons Juyol de tot el conjunt escultòric.
És al voltant de principis de segle XX quan es desperta a la societat un enorme entusiasme pel progrés industrial que s’està produint i que succeeix la presa de consciència de la transformació que aquest progrés operava en les pròpies estructures de la vida i de l’activitat social, llavors es quan a l’interior del Modernisme es formaran les avantguardes artístiques que tendiran a canviar les modalitats i les finalitats de l’art. Però els inicis d’aquesta corrent artística van ser difícils, aquesta manifestació va ser considerada com a sinònim d’un anti-art, de degeneració del gust d’aquella època, i contraposat, per tant, a la bellesa i a la bondat de les imitacions clàssiques i renaixentistes.
La ideologia modernista s’oposava a la tètrica brutícia de les ciutats d’aquells difícils anys, deformades pel naixent industrialisme que les reduïa a grans masses fabrils de murs ennegrits pel fum, a contaminadores xemeneies i a miserables barris obrers. Els arquitectes modernistes van creure que la ciutat és el lloc de la vida; el deure de l’art és fer-la agradable, elegant, moderna i alegre. L’estil floral d’aquest Art Nouveau va voler revestir-la amb la seva ornamentació i fer d’ella una segona naturalesa amb l’objectiu de convertint-la en una ciutat paisatge.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
