Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez

LA TERTÚLIA
La segona sessió del curs arrenca amb una exposició entusiasta de la Victoria, que remarca el joc temporal de la novel·la, present des de la primera frase: “El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo.” També esmenta els elements màgics, com l’ocell fosforescent o el fantasma de la viuda de Xius.

buqueTot seguit, Manuel destaca l’esperit crític de l’obra, que retrata d’una manera dura i irònica una societat on, a causa de la venjança per honor, s’obliga els germans d’una núvia que no arriba verge al matrimoni a matar qui ella assenyala com el culpable: en Santiago Nasar. Remarca la crítica contra l’actitud del bisbe, dels militars, del jutge, així com les pinzellades d’humor (cagades d’ocell damunt dels vestits de luxe, pistoles sense bales).

Teresa Santacana, després de dues lectures, veu la novel·la com el fruit de l’època i assenyala el simbolisme dels noms i dels cognoms dels personatges: Victoria, Divina Flor, Ángela Vicario.

MªJesús comenta l’estructura circular de l’obra, ja anunciada des de la primera frase, així com el to realista, d’un cert registre periodístic, al qual se sobreposa la creença entre religiosa i supersticiosa de tot el poble. També s’hi entreveu el masclisme, per exemple en parlar de les amigues d´Ángela: “Son perfectas. Cualquier hombre será feliz con ellas”.

Maricarmen, que recorda la pel·lícula, parla de l’interès del narrador “investigador”, que va descobrint la història a mida que ens l’explica.

Sin título-6Mercè Porta, amiradora confessa de García Márquez, destaca la potència del realisme màgic i reconeix alguns elements ja presents a Cien años de soledad, com el retrat dels personatges, molt ben descrits, amb quatre pinzellades: “Cerradas de luto hasta el cuello y con los cabellos sueltos de dolor”.
Discrepa amb en Manuel, ja que no troba que hi hagi crítica de la societat en l’obra, sinó descripció, retrat; en tot cas, la crítica vindria provocada pels fets que narra el lector.

La Laura destaca el dilema dels dos germans que han de venjar, sense ganes, l’honor humiliat de la seva germana, i l’excepcionalitat d’aquesta situació on el crim es produeix perquè tothom sabia que matarien en Nasar, però ningú no deia res. També assenyala el fet que els germans siguin bessons però molt diferents, duals, complementaris.

Anna Maria recorda Los funerales de Mamá Grande, un relat que també ens transporta a la societat llatinoamericana de l’època. En tota la investigació de l’assassinat de Santiago Nasar hi domina una gran hipocresia, ja que es tracta d’una mort per honor, fins i tot segons el jutge. Pel que fa al temps, hi ha el temps del rellotge i el temps del relat. La tristor es barreja amb la ironia.

Maria Teresa Ventosa remarca el bon dibuix del poble, i el fet que la mentalitat de la societat llatinoamericana dels anys 50 no era tan diferent de la d’aquí. També remarca que Ángela Vicario mai no es penedeix ni es retracta d’haver assenyalat Santiago Nasar com a culpable de la seva falta de virginitat. Tanmateix, tot ens fa pensar que no ho era, encara que no sabrem mai qui va ser en realitat.

CRÓNICALa Paquita exalça Gabriel García Márquez com un superdotat de les lletres, que aconsegueix ajuntar anècdotes amb un sentit superior de la narració i obtenir un resultat extraordinari, totalment fora del normal.

La Neus remarca la presència de la superstició, de l’atenció a les coses funestes que s’han de produir per un designi tràgic, que escapa a la voluntat dels homes. També parla de les 2000 cartes que Ángela Vicario li envià al seu marit, al qual no va tornar a veure mai més, així com el poder de la descripció.

Finalment, la Dolors es declara del tot subjugada per l’obra de García Márquez des de la lectura de Cien años de soledad, i en destaca la facilitat descriptiva, polièdrica, així com la capacitat de dotar cada personatge de noms i cognoms, i tot plegat d’una vis poètica on la paraula esdevé cançó. També ens recomana la seva obra biogràfica, Vivir para contarla.

La sessió, un cop més, ha estat fecunda i se’ns ha fet curta. No hem acabat de decidir si hi havia crítica en l’obra o si la crítica la fèiem nosaltres, però ens hem traslladat al món màgic de Gabo i ens hem retret aquest aire de superioritat cultural que de vegades ens envaeix davant de la gent llatinoamericana. Al capdavall, Gabriel García Márquez era colombià i tota la seva obra ens porta el batec i la vida de la seva terra d’origen.

Per al pròxim dia, quedem emplaçats a llegir Memòries d’una geisha, d’Arthur Golden. De Colòmbia passarem al Japó!

 
L’AUTOR
Gabriel García Márquez

gaboGabriel José de la Concordia García Márquez, més conegut com a Gabriel García Márquez, (Aracataca, 6 de març de 1927 – Ciutat de Mèxic, 17 d’abril de 2014) va ser un escriptor colombià, especialitzat en novel·les, contes, guions i articles periodístics.

Era conegut familiarment com a Gabo o Gabito (hipocorístic guajiro de Gabriel), des que el seu company del diari de Bogotà El Espectador, José Salgar, va començar a anomenar-lo així.

El 1958, es va casar amb Mercedes Barcha, amb qui va tenir dos fills, Rodrigo i Gonzalo. És considerat un dels autors més significatius del segle XX. Va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 1982, segons la laudatòria de l’Acadèmia Sueca “per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d’imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d’un continent”.

La seva novel·la més reconeguda internacionalment és Cent anys de solitud, publicada el 1967.

 
L’OBRA
Crónica de una muerte anunciada

L’obra va ser publicada per primera vegada en 1981, i es va incloure en la llista de les 100 millors novel·les en espanyol del segle XX del diari espanyol El Mundo.

Sin título-4La novel·la va representar un acostament entre el periodístic i el narratiu, i una aproximació a la novel·la policíaca. La història explicada s’inspira en un succés real, ocorregut en 1951, del que l’autor va prendre l’acció central (el crim), els protagonistes, l’escenari i les circumstàncies, alterant narrativament, però sense descuidar mai les dades i les precisions obligades a tota crònica periodística.

En un petit i aïllat poble a la costa del Carib, es casen Bayardo San Román, un home ric i nouvingut. En celebrar el seu casament, els nuvis es van a la seva nova casa, i allà Bayardo descobreix que la seva dona no és verge. Quan ho descobreix, retorna a Ángela Vicario a la casa dels seus pares, on la seva mare la copeja.

Els germans Vicario, obligats per la defensa de l’honor familiar, anuncien a la majoria del poble que matarien a Santiago Nasar.

Santiago Nasar no s’assabenta, sinó minuts abans de morir. Els germans maten Santiago, després de pensar en diverses ocasions, a la porta de casa, a la vista de la gent que no va fer o no va poder fer res per evitar-ho. Als 27 anys, el millor amic de Santiago (el narrador) reconstrueix els fets dels quals ell va ser testimoni.

Anys després, Ángela Vicario estaria escrivint cada dia a Bayardo, primer formalment, després amb cartes de jove enamorada i, al final, fingint malalties. Així, Bayardo torna 17 anys després, clarament desmillorat i amb totes les cartes sense obrir.

La novel·la es presenta com la reconstrucció d’una història: un narrador en primera persona i testimoni d’alguns fets assumeix, anys després del succés, la funció d’investigador per reconstruir la història mitjançant informes, cartes, testimonis diversos i la seva memòria (ja que ell mateix va estar al poble el dia del casament).

Sin título-5El punt de vista des del qual es narra la història és canviant, hi ha multi-perspectivisme, mentre que la visió dels fets es presenta no només des del punt de vista del narrador, sinó també dels altres personatges (protagonistes i testimonis de els fets).

A vegades coincideixen, però en altres ocasions es contradiuen; la història es presenta, llavors, com ambigua, plena de dubtes, sobretot pel que fa a qui va ser qui “deshonrar” a Ángela o, per exemple, el clima del dia; que varia de ser plujós i ennuvolat a ser d’un assolellat encegador, segons els testimonis.

L’estiu narratiu oscil·la entre l’ús de la llengua oral, en un registre col·loquial o familiar, i l’ús del la llengua escrita, en un registre culte-literari, amb forta retoricisme i amb matisos d’ironia, humor, fantasia, sensualisme, etc.

Sin título-3

Es percep clarament la influència del gènere periodístic, visible ja des del mateix títol (“crònica”). El realisme màgic s’observa en el gust per inserir l’extraordinari dins de la normalitat de la quotidianitat.

Maria Rosa Nogué
Club La Crisàlide.

sofeita